Molta feina per fer....

Bon dia companys i companyes!!! he estat remenant per internet i he trobat un parell de coses que m'han semblat prou interessants.
En primer lloc us penjo l'enllaç d'un article publicat en el que es parla d'una escola de Ciutat Meridiana que ha estat premiada per la Fundació Lluís Carulla per la seva aposta alternativa al que serien les aules d'acollida convencionals, a veure què us sembla.
http://www.tribunalatina.com/es/notices/la_escuela_que_aprende_del_duelo_migratorio_15555.php

Per altra banda us penjo l'enllaç per a poder accedir a l'informe que va publicar el Síndic de Greuges just fa un any sobre "la segregació escolar a Catalunya ". En aquest informe no només analitza aquest fenòmen i les seves causes sinó que trenca mites amb dades estadístiques i proposa alternatives de treball per erradicar aquest problema http://www.sindic.cat/site/unitFiles/2266/segregacio_escolar_web.pdf. potser és una mica llarg però és interessant. Molt possiblement algú més habilidòs que jo és capaç de trobar una versió reduïda o més esquematitzada de l'informe!

Inmigrantes o extranjeros....

Pese a que no pude venir a clase y por lo tanto ando un poco perdida con respecto a lo que tratasteis, estoy muy de acuerdo con lo que plantea Raúl Robledo en su blog, loq eu sucede es que trate de hacer un comentario directo pero no sobreviví al intento y despues de batallar un rato he optado por entrar el comentario por la opción más fácil: una aportación a mi blog.
Bueno a lo que vamos, simpre me ha llamado mucho la atención el hecho de como etiquetamos con la palabra "inmigrante" a aquellas personas o colectivos sobretodo en función de su nivel económico o estatus social. De este modo, esta condición habitualmente queda restringida también a la procedencia de las personas según su país de origen. Pues queda claro que por lo general los ciudadanos alemanes, holandeses, estadounidenses o británicos por ejemplo tienen una más favorable situación económica que los llegados de otros países. Condición que les facilita ser considerados bajo otra categoría muy distinta a la de immigrantes, estos suelen ser llamdos "extranjeros" que parece ser muy distinto. Cuando antes utilicé el verbo "etiquetar" lo hice con toda la intención, ya que pienso que esta acción supone ya de por si una diferenciación en sentido negativo.
Otro hecho que también me asombra y no precisamente para bien, es la parcialidad con la que a menudo se habla de "guettos". Habitualmente cuando se hace mención a estos se hace referencia a determinados colectivos por ejemplo colectivo de personas sudamericanas ( y enzima de forma general, como si no hubiesen cantidad de países distintos dentro de esta denominación! ), marroquíes ( utilizando esta palabra con poco conocimiento, pues marroquí no es todo aquel o aquella que practique la religión musulmana o que tenga unas determinadas facciones,marroquí es aquel/lla que ha nacido en Marruecos, y el resto podrán ser mil cosas: sirios, egipcios, libanes, etc... ), chinos, etc... pero jamás se refieren con esta palabra por poner un ejemplo muy concreto y que conozco de cerca al numeroso colectivo de familias alemanas que residen en Barcelona y que funcionan de una forma muy cerrada e independiente. Estos colectivos que a menudo llegan a España por motivos de trabajo, son desplazados aquí por sus empresas, con vivienda pagada y con escuela con su lengua de orígen para los niños/as, acostumbran a relacionarse de forma casi exclusiva con miembros de su misma comunidad. ¿ Y esto no es un guetto? Volvemos a lo mismo, es un tipo de immigración con un status social importante y con ingresos económicos considerables. Ai! perdón! dije immigración??? quería decir extranjeros!!je, je, je

Y por último y en referencia a los artículos que colgó Enric en el blog, respecto a los incidentes sucedidos en la escuela de Llefiá, me parece que la pasibidad con la que han sido tratados por la propia escuela ( a excepción de parte del profesorado ) es algo realmente grave, y más grave y negligente me parece todavía el hecho de que los organismos superiores de la educación que deberían velar por la buena praxis en los centros educativos y que deberían de quedar muy por enzima de ciertos corporativismos, abalen estos hechos, haciendo oidos sordos de las quejas presentadas por vítimas y profesionales. Me produce una gran tristeza que a estas alturas se sigan vulnerando los derechos de los niños en general, sea cual sea su origen, de tal forma y con tal impunidad. Felicitar a aquellos profesionales que partiendo de su propia ética profesional y personal han luchado porque la verdad salga a la luz y se han atrevido a llamar las cosas por su nombre haciendo una denuncia en voz alta, aún arriesgando sus propias carreras.
Por otro lado, pese a mi escaso contacto con el mundo escolar, pues actualmente no es para nada mi espacio de trabajo, pienso o quiero pensar que lo que se afirma en la primera parte del segundo artículo no es del todo cierto: ".... una auténtica inmersión al tuétano de los centros escolares catalanes...." Pienso que no podemos negar que evidentemente todavía y por desgracia se dan casos de racismo en las aulas, ataques xenófobos similares a los que en este libro se exponen, pero no creo ( o como digo "no quiero creer" ) que esto sea el reflejo de la realidad escolar de Cataluña, no en su totalidad.

COR...

M'agradaria recomanar-vos la última del Clint Easwood " Gran Torino", segur que heu vist el trailer en les últimes setmanes, doncs bé avui m'he animat a anar-la a veure i la veritat és que m'ha sorprès molt gratament. Una història on es parla de racisme, prejudicis, desconeixement, violència i territorialitat, de les ferides no cicatritzades... però també de la pèrdua i l'anyorança dels temps passats, de la soletat...de les coraçes que un/a es posa per protegir-se de tot plegat, de la distància i la proximitat amb els altres... però per damunt de tot del bon cor i la qualitat humana. El canvi que experimenta un vell jubilitat racista i ranci a més no poguer sorprèn, quan mica a mica es permet conèixer "als altres", als nous veïns, fins al punt d'establir una valuosa amistat que el porta a prioritzar el benestar d'aquests per damunt de la seva pròpia vida. I és que al cap i a la fi, el protagonista finalment és capaç de valorar i reconèixer com a persones a aquells que en un primer moment rebutjava i negava.

SINOPSIS :
Eastwood, un veterano de la Guerra de Corea con voluntad de hierro en un mundo cambiante, que se ve forzado por sus vecinos inmigrantes a enfrentarse a sus propios prejuicios de hace mucho tiempo.Walt Kowalski, un mecánico jubilado, pasa sus días ocupado con reparaciones caseras, cerveza, y visitas mensuales al barbero. Aunque el último deseo de su difunta mujer fue que se confesase, para Walt, un amargado veterano de la Guerra de Corea que guarda su fusil M-1 limpio y listo, no hay nada que confesar. Y ya no tiene a nadie en quien confiar lo suficiente; sólo le queda su perra Daisy.Todas las personas a las que una vez llamó vecinos se han mudado o fallecido, ocupando su lugar inmigrantes hmong a los que desprecia. Resentido de prácticamente todo lo que ve (los aleros caídos, la maleza de los jardines y las caras extranjeras a su alrededor; pandillas de adolescentes hmongs, latinos y afro-americanos sin rumbo que piensan que el barrio es suyo; sus hijos que ahora son unos extraños inmaduros), a Walt sólo le queda ver pasar el resto de su vida.Hasta que una noche alguien intenta robarle su Gran Torino.El Gran Torino, todavía reluciente como aquel día, hace décadas, en que el mismo Walt ayudó a que saliera de la cadena de montaje, metió en su vida a su tímido y joven vecino Thao (Bee Vang), cuando las bandas hmong presionaron al chico para tratar de robárselo.Pero Walt se interpuso en el camino del atraco y de la banda, convirtiéndose en el reacio héroe del barrio, en especial para la madre de Thao y su hermana mayor, Sue (Ahney Her), quienes insisten en que Thao trabaje para Walt para ver si le endereza. Aunque al principio no quiere tener nada que ver con esa gente, finalmente Walt cede y pone a trabajar al chico arreglando el barrio, entablando una inverosímil amistad que cambiará la vida de ambos.Gracias a Thao y a la amabilidad implacable de su familia, Walt finalmente llega a entender ciertas verdades sobre la gente de la puerta de al lado. Y sobre él mismo. Aquella gente, refugiados rurales con un pasado cruel, tienen más en común con Walt que éste tiene con su propia familia, y le desvelan partes de su alma que han sido tapadas desde la guerra… como el Gran Torino que conserva en la oscuridad de su garaje.


TRAILER EN ESPANYOL:
http://www.youtube.com/watch?v=f1jLNMYnAgE

Dia mundial Contra el Racisme i la Xenofòbia!!!

Dissabte 21 de març del 2209: Dia mundial contra el racisme i la xenofòbia. Continuo remenant entre el material que l’Enric ha penjat al blog i em faig creus del vídeo de campanya del PP Badalona…. Sota el meu punt de vista, una clara mostra de cóm es pot oferir una visió partidista i sesgada de la realitat a favor d’uns clars fins polítics.
Aquest vídeo em fa recordar la campanya electoral per a les eleccions municipals del 2007 (¿? crec ) a Vic. En aquestes es presentava un partit polític anomenat “Plataforma per Catalunya “ amb una clara tendència racista i xenòfoba. Us facilito un vídeo en el que el seu president Josep Anglada realitza un discurs en el quart Congrés del Partit, en el qual entre crits utilitza termes com “xusma”per denominar a la població immigrant de Vic i els convida a “marxar”.
http://www.youtube.com/pxcatalunya

El que més em preocupa d’això no és només el fet de que a dia d’avui encara puguin existir partits d’aquests tipus ( que ja de per si m’al·lucina ) que defensin i propugnin ideologies marcadament racistes sinó el pes que aquests tenen en la societat. Em sembla de debò molt preocupant que a una ciutat com Vic aquest partit sigui la segona força política.
Us facilito la web del partit, recomano mirar el decàleg en concret la part d’immigració, això si abans d’iniciar l’exploració cal dotar-se d’una bona dosis de paciència o en el seu defecte prendre algun ansiolític. Cada un dels seus apartats no tenen desperdici, des dels talls del Programa “CATALUNYA OPINA” DE CANAL CATALÀ TV (CCTV) el 3 de març del 2009, fins a la hipocresia d’incloure en la seva web una apartat per a la Declaració Universal de Drets Humans ( a destacar entre altres els articles 1 i 2 ) que el sr. Anglada no dubte en obviar al llarg de les seves declaracions de partit allà on vagi.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Article 2

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

http://www.pxcatalunya.com/webnormal/

Penso que el poder d’aquests discursos ( possiblement totalitaris tal i com veure a classe: existència d’un líder, binarisme, creació de vincles entre la gent i una causa comuna ) resideix en la manipulació, en el reduccionisme i en l’oportunisme. Entre els anys 1996 i 1999 la ciutat de Vic experimenta un canvi demogràfic creixent però gradual, però és en el període 1999-2000 quan aquest creixement es dispara molt possiblement pel reagrupament familiar dels estrangers originaris del nord d’Àfrica, mentre que durant el 2002 va continuar una important tendència creixent, però a diferent ritme ( dades extretes del Pla Comarcal d’integració dels immigrants d’Osona. Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar i Família )
És en el 2002 quan s’estrena Plataforma per Catalunya. En plena reseca d’esclat demogràfic i amb l’opinió de la població autòctona encara estabornida, apareix com un partit que col·loca en els immigrants l’origen de tots els problemes. Proposa un enemic comú contra el que aliar-se, i en front del qual el sentiment de país es veu reforçat.
En un context de crisis com l’actual és fàcil que partits d’aquesta índole guanyin força, atribuint la responsabilitat de la crisis a la immigració propiciant d’aquesta manera un augment del racisme. Evidentment sempre és molt més fàcil culpar a l’altre que pensar en alternatives i assumir la part de responsabilitat que a cada un/a ens pertoca. La meva pregunta és… i si finalment no quedés ni un/a immigrant al país… llavors cap a qui apuntaríem davant dels problemes? Segur que caldria buscar una altra “cap de turc”...
Bé.. paciència... doble til.la... i jutgeu per vosaltres mateixos/es...

I PER FINALITZAR ... un toc de REALITAT! :

IDENTITAT INDIVIDUAL

Tot i que una mica tard, per no variar, m’agradaria respondre a una de les preguntes que l’Enric va llençar a una de les primeres classes quan jo encara no m’havia incorporat al grup. Si no he entès malament em sembla que l’Enric va demanar a la classe quina crèieu que seria l’opinió de la gent si els preguntessin si pensàvem que les cultures eren comparables. Doncs bé m’agradaria recuperar els apunts sobre les diferents tes. Sobre la promoció i abordament de la diferència per tal d’enllaçar-ho amb aquesta pregunta.

Teories sobre la promoció i abordament de la diferència:

1. TEORIA DEL DÈFICIT: La diferència és vista com un obstacle, una mancança que genera desigualtats. Cal compensar aquestes diferències.
2. TEORIA DE LA RIQUESA: La diferència és vista com un guany, Des d’aquesta teoria es defensa que la diferència es una riquesa que s’ha de protegir.
3. TEORIA DE LA TRANSFORMACIÓ: La diferència és vista com una oportunitat de crear ponts i contrastos. La diferencia t’obliga a qüestionar premisses del teu propi model.

Quina seria l’opinió de la gent si preguntéssim si creuen que les cultures són comparables?
No sé de quin percentatge es tractaria però estic segura que hi hauria qui tindria clar que NO, NO SÓN COMPARABLES. I possiblement ho diguessin des d’un posicionament etnocentrista, considerant que cap cultura és comparable a la seva, perque cap cultura és lo suficientment bona com per ser comparada amb la pròpia. Tot i així en la pràctica real si que penso que les cultures es comparen, i això em semblaria genial si es fes des d’un “comparar en positiu”, però sovint es fa des de la negativitat. Es compara en termes de “cultures desenvolupades i cultures que no ho estan”, amb actitud despectiva o fins i tot des de la llàstima i la compassió, com si no hi haguessin mancances ( dèficits ) o coses a qüestionar en cada una de les cultures! Moure’ns en termes absoluts : bo-dolent és perillós, promou el rebuig, tot ha de ser relatiu, tot ha de poder ser qüestionat, tot ha de poder ser comparat en termes d’igualtat.
Tal i com indiquen les premisses necessàries per a les teories sobre la promoció i abordament de la diferència, cal admetre que existeixen diferents cultures i cal acceptar-les com a valor humà; per altra banda la diferència s'ha de treballar a nivell educatiu, social i polític.Personalment penso que allò ideal seria una mena de combinació entre la Teoria de la Riquesa i la de la Transformació. Si bé és cert que penso que cada cultura ha de ser valorada i considerada per igual, i que justament el contacte entre cultures possibilita el aprendre de i amb l’altre, no em sembla correcte que hagi d’haver una actitud proteccionista cap a aquestes, l’efecte d’aquest proteccionisme no és més que una coartació de les cultures que no fan més que augmentar els estereotips i els prejudicis cap a l’altre, i reforçar el “nosaltres versus els altres” resaltant sovint el que es considera com a negatiu de l'altre i reforçant lo suposadament positiu d'un mateix. ( En aquí m’agradaria obrir un parèntesi i rescatar de la psicologia social el concepte d’identitat individual. Des d’aquesta disciplina es planteja que la comparació, la categorització i la identificació són processos indispensables per a la construcció de la identitat individual. Així doncs jo em plantejo que la diferència és necessària i per tant quantes més possibilitats de comparació, categorització i identificació ....menys possibilitats de determinisme, no?, però per altre banda crec que és necessari que el procès de comparació provingui d'un pesament reflexiu i crític per no caure en estereotips. I és aquí on l'educació, la política i l'actitud social en general juguen un paper decisiu .)
En qualsevol cas, la riquesa prové del contacte i amb el contacte, i inevitablement amb aquest es desdibuixen les línies que delimiten cada una de les cultures que conviuen. Per altra banda perquè aquest contacte sigui veritablement ric cal que cada persona pugui repensar i qüestionar si cal algunes de les consignes i de les premisses d’allà on pertany. Fruït d’aquesta reflexió sorgirà un moviment, moviment que ratificarà el que ja hi havia, incorporarà les formes de l’altre/a o donarà lloc a una nova forma diferent i alternativa a les dues possibilitats anteriors. Allò important és que cada un/a de nosaltres tinguem la oportunitat de triar, triar quina és la opció que més ens aporta, que més ens enriqueix, en definitiva que més ens complau!

Diumenge matí....

Diumenge matí... Café amb llet, croissant de xocolata , ummmm....i El Periódico de Catalunya: la crisis, Obama, Buenafuente, el Madrid gana al Athletic, Almodóvar…. I finalment una noticia que em crida en espacial l’atenció : “Perra vida en el “slum”.
L’article fa referència al desallotjament dels slums, les barriades més pobres i marginals de Nova Delhi, amb l’excusa d’una remodelació urbana. Remodelació que més enllà de buscar una millora de la qualitat de vida dels milers de persones que en elles hi viuen, pretén una “neteja urbana” ( tal i com es qualifica a l’article )en previsió dels propers jocs de la Commonwealth que es duran a terme en la ciutat l’any que ve.
Això em fa pensar en el concepte d’aporofòbia que vam tractar en una de les classes passades. Si bé és cert que en aquella classe definíem aquest concepte com “la por al que no té res”, el que a mi em preocupa d’això és quan aquest posicionament traspassa les relacions concretes i particulars i arriba a termes tant generals i amb tant poder com pot ser la política d’un estat. Com pot ser que des d’un país existeixi una doble moral tant aberrant que autoritzi, faciliti i es benefici d’una pel·lícula tant oscaritzada com “Slumdog Millionaire” en la que s’utilitza la imatge i la vida d’aquestes barriades pobres, i per altra banda es pretengui amagar aquesta mateixa realitat quan es valora que aquesta en comptes de guanys i victòries el que aportarà és una mala imatge del país?????. Penso que és fer un ús cruel i pervers de les persones, i la hipocresia amb la que es tracta de vendre aquestes qüestions infravalora les capacitats de les persones. Realment el govern pensa que les persones dels slums són tant ingenus com per pensar que l’objectiu d’aquestes remodelacions és una millora en les seves condicions de vida?
Es trist pensar en que es pugui “valorar” a l’altre en funció del que té i del que no té però per desgràcia són molts els exemples que demostren que moltes polítiques i de països no tant llunyans com pot ser el nostre prioritzen en determinats moments “l’aparador” en detriment de les necessitats o de la realitat local. Qui no recorda la neteja d’indigents i prostitutes a Barcelona per les Olimpíades?, o fins i tot a un país tant “avançat” com Canadà que de cara a les properes Olimpíades d’hivern a Calgary s’estan rumiant què fer amb l’elevadíssim nombre d’heroïnòmans/es que actualment resideixen en un gueto de la ciutat de Vancouver. És com quan un té convidats i a corre cuita decideix escombrar i amagar la porqueria sota la catifa no?
Bé aquí us passo l’enllaç perquè pugeu llegir l’article en el que a més d’explicar cóm són les condicions de vida en aquest barris, apareix tot aquest tema de la reubicació i les propostes de l’alcaldessa en les que queda clar que el benestar d’aquesta part de la població no és cap prioritat.
“Perra vida en el “slum”:
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=595185&idseccio_PK=100

SULMDOG MILLIONAIRE

2009: 8 Oscar: Mejor película, director, guión adaptado, montaje, fotografía, banda sonora, canción (Jai Ho), sonido. 2009: BAFTA: Mejor película, director, guión adaptado, fotografía, banda sonora, montaje, sonido. 2009: Globos de Oro: Mejor película drama, director, guión, banda sonora. 10 Nominaciones al Oscar. 2008: National Board of Review: Mejor película del año. 2008: Toronto: Mejor película / Drama. Romance /

SINOPSIS: Jamal Malik (Dev Patel) es un adolescente pobre de Bombay que, por un motivo desconocido, está concursando en la versión hindú del programa "¿Quién quiere ser millonario?". A punto de conseguir los 20 millones de rupias como premio mayor del concurso, el joven es interrogado por la policía, bajo la sospecha de estar haciendo trampas. Pero para cada una de las preguntas, Jamal tiene una respuesta... (FILMAFFINITY)

Trailer en espanyol:

www.youtube.com/watch?v=QygldUZhhO8

Web oficial de la pel.lícula:
http://slumdog.filmax.com/

Pensant en veu ALTA...

Pensant en veu alta!
La classe d’avui m’ha fet pensar.... pensar en que crèia tenir clar què volia dir ser racista, però òbviament desprès de les explicacions de l’Enric sobre quins són els tres criteris per a considerar a una persona com a racista veig que em quedava curta! Potser és que jo també feia una lectura força reduccionista del tema: si fas un comentari racista > ets racista, si comets una agressió contra alguna altra persona d’una altra origen > ets racista! I si fas les dues cosesà és que ets super racista!!... potser sí que simplifico!. Lectura simplista que en ocasions m’havia generat cert “descol.loque” intern, si bé jo sempre m’havia definit com una persona “no racista”, en alguna ocasió m’havia descobert a mi mateixa escapant-se’m alguna frase feta o expressió que més aviat podrien donar a entendre tot el contrari... i jo em deia: però si jo no sóc racista!!!... o si??.
I tibant, tibant d’aquest planteig ( o confessió!), arribo a la reflexió de que més enllà de la intencionalitat d’aquests comentaris, conductes, etc.... una determinada lectura d’aquests comporta un impacte molt directe en l’altre. Si bé és cert, que la meva intenció mai ha estat la de ferir la sensibilitat de ningú altre amb aquests comentaris, en la realitat pot ser que això si que hagi succeït, i no només això, sinó que cap la possibilitat de que d’alguna manera molt inconscient he pogut estar contribuint a la consolidació d’alguns estereotips.

Què fem/què diem??--> ( conscientment/inconscientment----)--> cóm ho rep l’altre de forma individual -->i quin impacte té a nivell més social?

Si a vegades resulta difícil ( que no impossible ) controlar el que diem o expressem ( verbal o no verbalment ), molt més difícil és controlar el que l’altre rep? Aquí ens perdem en el plànol de la subjectivitat, possiblement ho rebrà en funció de moltes coses, de la seva experiència vital, del seu moment personal, de la relació existent entre nosaltres, del moment socioeconòmic en el que ens trobem, del que signifiquin aquestes paraules per ell i el que signifiquin per a mi,etc... I el possible dany que d’entrada sembla molt concret i molt focalitzat, es pt fer extensible a una esfera molt més àmplia i de molt més abast.
Perque les persones ens relacionem i això sovint vol dir que aprenem amb i de l’altre, el que l’altre ens transmet, el que veiem en i amb l’altre, el que creiem veure en l’altre .... el que nosaltres fem o diem, pot influir en els altres. I ara ja posats a divagar molt i molt, i utilitzant l’exemple del vídeo del Hiyab : què pot ser que interpretin els companys de la noia desprès de que la professora li demani que es tregui el mocador i aquesta entri a la classe sense? Que lo normal és que tot i que sigui musulmana no porti mocadors? Que tot i pertànyer a religions i països diferents no existeix cap diferència entre les seves cultures? I cóm pot ser que ho visqui la noia musulmana? Amb frustració, impotència, tristesa...? es podria arribar a sentir menyspreada? Discriminada?... i probablement puguem considerar que d’entrada la professora no sembla “racista”, però què es pot arribar a generar a partir d’un actuació com la seva?
Bé en definitiva el que vull dir ( per no donar-li més voltes i sintetitzant .... ) és que penso que tot i que per poder considerar a una persona com a racista necessitem d’unes determinades conductes, reforçades per unes determinades actituds i per una doctrina concreta...... el DANY a l’altre pot donar-se amb l’aparició de qualsevol d’aquests tres ítems per si sols.
Bé, potser aquestes línies semblin caòtiques i poc clares, però sovint quan un pensa ho fa de forma desendresada, un pensament atropella a un altre, i a vegades ens acabem perdent...i aquest és el risc que assumeixo quan em decideixo a pensar en veu alta! Però l’altra cara de la moneda és que sovint, escriure a l’hora que pensem aporta una versió menys censurada i per tant més arriscada de les nostres reflexions!

Seguirem pensant-hi!