Buf! Quina feinada! Veig que ja teniu molta feina feta i ara em toca apretar a correr…
Bé en qualsevol cas m’agardarïa començar pel principi, tal i com vosaltres veu fer, intentant respondre a la pregunta de “QUÈ ÉS CULTURA” abans de remenar per internet i buscar 3000 definicions molt més oficials. Tractarè de respondre amb una opinió totalment subjectiva, fruit de la meva condició de noia jove, filla d’una familia treballadora, de pare aragonés i mare catalana, atea, catalanoparlant, amb feina estable, etc….
Penso que “cultura” és allò que un/a considera com a quelcom del qual forma part, quelcom amb el que un/a es sent identificat/a, quelcom que en primera instància ens ve transmès per la familia, més tard per l’escola i mica a mica pel amics i tot allò que ens envolta. Per tant, estic d’acord amb que el concepte de “cultura” és quelcom en constant moviment i per tant dinàmic, que varia a mida que anem prenent contacte amb els altres i que per tant ens podem qüestionar i modificar, a vegades de forma conscient i unes altres de forma inconscient. Per tant, dubto molt que existeixen gaires “cultures pures”, què voldria dir això? què han estat tancades en bombolletes? que les han esterilitzat? que estan recobertes de làtex? Si no és així…tot contacte inevitablement suposa un canvi! una transformació, potser imperceptible en primera instància però molt possiblement significatiu a llarg plaç.
Canvis que poden generar resistències, doncs allò desconegut provoca POR. Por a què? Uns diuen a perdre la identitat, la llengua, les tradicions…. Jo dic que por a perdre allò que ens aporta seguretat, pèrdua irreal ja que en el pitjor dels casos (vist des d’un posicionament etnocentriste) el que acaba passant és una lleugera modificació, doncs com abans comentava cap d’aquests canvis esdevè per complert d’un dia a l’altre, no passem del groc al vermell de cop, sinò que abans trobem un ampli ventall de taronges…
Davant el sentiment de por un pot pensar que el millor és no moure’s , quedar-se quiet… craso error!! Primera per lo inevitable d’aquests canvis i segona perque aquests canvis fruit del contacte amb l’altre , ben lluny de significar una pèrdua, signifiquen la possibilitat d’un gran creixement i un enriquiment.
Per altra banda, m’agradaria reflexionar sobre el fet de que des d’aquesta postura més etnocentrista ( desde la qual es mira a l’altra amb recel i amb desaprovació, qüestionant i a vegades negant) , just en la que sota el meu punt de vista es manifesten més aquestes pors, el subjecte no és capaç de vuere més enllà de les seves “temudes” pèrdues i no considera que en la cultura de “l’altre” molt possiblement també hi haurà modificacions. Quriòs posicionament en el que un no deixa de ser el melic del mòn mai, ni per allò bo ( ser un model a seguir ), ni per allò dolent ( nomès ell haurà de renunciar, sacrifici… ).
Penso que en tot plegat, i tenint en compte aquest dinamisme de les cultures, l’educació juga un paper molt important. És aquesta qui pot facilitar eines a les noves generacions per tal de viure aquest contacte com a quelcom positiu, com a quelcom bidireccional ( o multidireccional!!! ), des d’on valorar lo que l’un i l’altre aporten per igual, i construir d’aquesta manera una nova cultura. Cultura de nou temporal… en tant la realitat social en la que es dona també ho és…. el que ara té sentit potser més tard no ho tindrà…

Bé i tot això em porta a parlar de la pel.li que vem veure l’altre dia a clase “HAZ LO QUE DEBAS”.
Vaig arribar tard i només vaig veure el final, potser per això hagi pogut fer una lectura sesgada o si més no incomplerta. Doncs bé, penso que darrera l’aparent tranquil.litat i harmonia del principi, s’amaguen certs recels que es mantenen silenciats mentres no hi ha motiu de conflicte però que hi son de forma latent en un frágil equilibri. Mentres cada un dels col.lectius sent que pot mantenir la seva identitat (sense interferències de ningú altre.).Recels que es manifesten mica a mica a mida que les tensions van creixent , fins al punt de culminar en un incident gens menyspreable, unaexplosió de violencia racial. L’excusa és el tema de les fotos, però què significa en relitat la lluita per quines fotos ocupen aquella paret? Potser una lluita de poder? Potser un qüestionament a la fins llavors suposada supremacia negra al barri?.... potser alguna cosa tant instintiva com la necessitat de marcar territori? Territorialitat que determina en la forma més extrema la supervivència...
En resposta a la pregunta de l’Enric jo SI que penso que aquesta història real utilitzada com a excusa per a parlar del conflicte del racisme, és extrapolable a molts països, ciutats i pobles del mòn actual. SI que penso que actualment encara hi ha molt racisme però també penso que això és totalment modificable a través de l’EDUCACIÓ.
Quan dic que encara existeix racisme potser cadria que fos més rigurosa i matitzar, potser parlar d’alguna cosa tipus “micro-racisme”, “racisme no explícit”, (¿????) o no sé què exactament. Avui en dia no és políticament correcta fer determinades afirmacions o comentaris de forma oberta però a vegades no cal ser tant explícit per a tenir una conducta racista. Hi ha refranys o expressions verbals ( quan algú no va gaire pul.lit :” pareces una gitana” ) i no verbals ( quan algú canvia de borera per la nit quan s’ha de creuar amb una persona de segons on, o agafar-se el bolso fort, etc… ), moltes vegades inconscients i sense ànim de ferir però amb un impacte considerable. I qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra…
A destacar la capacitat d’unió del conflicte en general i el racial en aquest cas concret. Com el fet de tenir un enemic comú cohesiona i empodera a les persones.
Per finalitzar només dir que em sembla genial la cita de Martin Luther King, la violència genera més violencia i no porta enlloc que no sigui al dolor i a la pròpia destrucció.